ASCENSIÓ A S’ANETO

Es passat any 2006, i una vegada finalitzada sa temporada d’excursions, realitzarem, juntament amb altres dos companys, sa sortida a n’es Pirineus que teníem planejada, intentar novament sa pujada a s’ANETO, de 3404 metros (altura màxima des Pirineus i segona de sa Península Ibèrica) situat a n’es massís de la Maladeta, a n’es Pirineus Aragonesos, per poder treurer-mos s’espina que manteníem des de 1998, any en que, per mor de ses condicions meteorològiques (aigo, nevisca i vent) no poguerem coronar.

D'accord lo planejat, a sa segona quinzena d’Agost, començarem es viatge cap a Benasque (Osca), a 1138 m, poble base per sa nostra aventura pirenaica.

Iniciarem es recorregut a peu cap a s’antic refugi de sa Renclusa, seguint sa vall de Benasque, deixant a sa nuotra esquena es pantà de Paso Nuevo, es banys i s’hospital de Benasque, aquets darrer a 1740 metros i construït l’any 1758, arribant a sa zona de sa Besurta.

Varem fer nit a n’es vell refugi de sa Renclusa, a 2136 metros i situat a sa vessant nord de sa Maladeta, que ha estat des de sempre sa base principal per sa pujada a s’Aneto, això és un dir, més be va ser una nit en vela, tota una aventura amb renous, canvis de llitera, roncos, etc., que passarem amb altres montanyers ansiosos igual que noltros de iniciar sa ascensió.

De matinada iniciarem es clàssic itinerari que va remontant savessant nord de sa montanya, seguirem camins senyalats per “fites” (quillons, en aragonès) arribant a n’es Portillón Inferior (2818 m) des d’on verem ja sa glacera que mos separava d’es cim, en sa mateixa direcció arribarem a n’es Portillón Superior (2908 m).

Veim ja en tota sa seva extensió sa glacera que hem d’atravessar, culminació d’un recorregut descarnat amb grans desnivells, pedres, roques, etc., que continua fins a sa Collada Tres Coronas (3173 m), on, a part de es piolet, hem de començar a emplear es grampons, entram a un petit caos en que cada grup va por el on creu que és millor, donat que sa fisonomia d’es terreny i colcunes coses canvien de un any a un altre per ses condicions climatològiques.

Per tota aquesta zona vaig tenir un parell de vegades sa tentació d’abandonar per mor de sa duresa d’es recorregut, encara que no vaig sucumbir, a pesar de anar-se incrementant cada vegada més sa pendent de sa glacera, a mesura que mos acostavem a n’es cim,a una vegada traspassada sa gelera, mos aparèixer sa cúspide i per arribar-hi hem d’atravessar es famós “pas de Mahoma”, afilada cresta de devers 30/40 metros de longitud que passam empleant ses mans i colque corda.

“FEIM CIM”, sa alegria és múltiple, satisfacció personal después de s’esforç realitzat, hem arribat a n’es 3404 m, s’espina de 1998, recordar es amics que ho intentaren amb noltros i, com no, contemplar sa inmensitat de muntanyes que s’estenen a lo llarg i ample de sa nostra vista, amb un dia soleat, lo que li dona més realç, pensar que estam a n’es “sostre d’es Pirineus”, per devall de noltros hi ha multitud de montanyes amb altures superiors a n’es 3000 m.

Una estona de descans i baixam, casi tan difícil como pujar, terreno aspre, pedregós, elevat desnivell i amb s’afegit d’es cansanci acumulat, però amb sa satisfacció de s’objectiu complit.